The Obama deception

 

18 de desembre, Bamako, Mali

Banderes d´Estats Units als taxis, a les furgonetes, a les motos. Samarretes d´Obama, clauers d´Obama, cinturons d´Obama, fundes de mòvil d´Obama.

No estic als Estats Units. Estic a Bamako, Mali.

El primer president negre en la història d´Estats Units ha colpejat amb força el cor dels africans.

Obama és negre, Obama és bo, Obama és la salvació.

Però, què ha fet aquest senyor? Encara res de res. Més ben dit, només ha fet el que va dir que no  faria.

Obama sap parlar, és guapo i és intel.ligent. Però no és el teu amic. Els amics d´Obama són Wall Street i els banquers internacionals.

La seva primera feina en acabar la universitat li va donar Henri Kissinger.

El poder financer vol utilitzar Obama per vendre un govern mundial, el New World Order. De fet, estava a l´ordre del dia en la reunió del G8 de fa uns mesos. La globalització política camina amb pas ferm.

Obama converteix en or tot el que toca. És el salvador de la humanitat. Ningú millor que ell podria vendre els interessos dels que realment tallen el bacallà.

Em fa molta pena veure els nens africans amb la cara d´Obama estampada a la samarreta. Tenen l´esperança que la seva vida pot millorar.

Què portarà a l´Àfrica la pobra titella d´Obama? Guerres? Credits que empobreixen i endeuten? Empreses multinacionals que saquegen els recursos locals?

Obama és part d´un procès. Igual que Bush. El poder no està en els presidents sinó en la gent que els promociona des del darrera. No és ciència ficció. És la realitat del nostre món.

Això és Obama. Pots obviar-ho. Pots pensar que encara no ha tingut temps de fer res.

O pots informar-te. Mira què fa i oblidat del que diu.

Potser, mirant-lo al fons de la seva ànima de titella veuràs els fils.

Recomanem: The Obama deception, un film de Alex Jones (youtube)

panoramic mauritania

Route de l´espoir

De Nouakchott cap a l´interior del país; la ruta de l´esperança (route de l´espoir). Primera nit a Aleg, segona a Kiffa. Parem a un camping amb jaimas. No hi ha ni un turista. Ja va sent habitual això a Mauritània.

Hi ha un grup de nens que resen amb les taules de fusta del Corà a la mà. Segueixen resant mentre en Chema fa un vol amb el paramotor. Resen drets flipant amb l´espectacle però no deixen de recitar. Deu ser l´hora -penso jo.

Sopem i els nens encara resen. Es fa fosc i segueixen igual. Nosaltres ens posem un documental (Zeitgeist Addendum) a l´ordenador. Ells reciten i reciten. Al cap de dos hores anem a dormir. No s´han aturat encara.

A les cinc del matí em revetllo i sento com tornen a començar les seves oracions. Sentint-ho des del llit entro en una espècie de trance i em torno a quedar dormit.

L´endemà al matí m´informo. Em diuen que és una escola i que aquests nens entre 8 i 12 anys estan 5 dies a la setmana aquí. M´imagino que cada dia serà igual. Aprendre recitant. Recitar i recitar.

I aquests són els afortunats que van a l´escola.

No vull acabar l´escrit amb cap moralina ni conclusió.

Que cadascú n´extregui la seva.

no man´s land

Marroc s´acaba. L´últim tram es fa una mica angoixant. Trobem militars marroquís amagats darrera de pedres i arbusts. Sabem que en breu arribarem al no man´s land, terra de ningú.

Aquests tres quilòmetres que separen Marroc de Mauritània no tenen propietari. Es deu al conflicte saharaui del Frente Polisario. Els atracaments i les mines han forjat una llegenda negra d´aquest espai polsegós.

Una vegada acabats els sempre lents tràmits a la aduana marroquí entrem al no man´s land. No hi ha camí definit i ens posem darrera d´un camió perquè ens marqui la ruta. Buscavides que ens volen fer de guía diuen que no arribarem a Mauritània. Cotxes destartalats, compradors de cotxes amb feixos de bitllets (s´aprofita aquest espai per a l´importació ilegal de cotxes a l´Àfrica), sotracs i nerviosisme al saber que aquí regne l´anarquia.

En pocs però llargs minuts arribem a la cua per entrar a Mauritània. Més buscavides que ens volen estalviar la cua, vendre assegurances de moto o targetes de telèfon. Amb paciència i calma anem avançant. Per fi, el primer control. La gendarmerie. Ens demana els passaports i el permís de circulació. Apunten les dades i ens demana 20 euros. Fem cara de poker amb mig somriure i diu «ok, 10″. Seguim inmòvils i finalment diu » Allez! Go!». Primer control passat sense problemes ni propines.

Segon control. La policia ens demana els passaports i el permís de circulació. Ens estampa el passaport i adéu. Tercera parada: aduanes. Aquesta frontera sembla un campament, una barriada cotxambrosa. L´aduana és una barraca destartalada amb olor a pixat. Uns policies omplen papers, els altres espanten mosques estirats a terra.

 L´última etapa d´aquesta tetrathló aduanera té com a escenari una roulot destartalada. Aquí et fan l´assegurança. Amb 25 minuts i 10 euros més acabem tota la burocràcia rodejats de colilles i restes de menjar per terra.

Ens ha costat un dia sencer sortir d´un país i entrar en un altre.

Mauritània aquí estem.

gracies a tots!!!

hola meduseando´s people!! gracies a tots per escriure i comentar coses!! em fa molta il.lusió rebre els vostres comentaris!! no us contesto a tots particularment perquè les connexions són bastant dolentes però GRÀCIES a tots!!!

D´aquí poc posaré cosetes noves… falten textos de Mauritània i algunes fotos també…

Ara estic a Bamako, Mali. Aquest país és el que més m´agrada de moment.

Fins aviat!!!!!!

video sahara occidental

en terres del sahara

El Sahara és gran, molt gran.

Nosaltres l´atravessem per la carretera.

Rectes inacabables, pols, pedres, arbusts disseminats i el mar sempre a la dreta.

De tant en tant una benzinera amb restaurant i quatre camions aturats.

Un control policial, els passaports i un altre cop la immensitat.

Tiznit, Sidi Ifni, Tan-Tan, Alayoun, Dakhla.

Dakhla, paradís del kite surf amb dunes que moren a l´aigua.

Un resort amb jaimas i joves saharauis que hi treballen.

El Mami parla molt bé el castellà. Per què? Escoltem-lo.

«Yo fui un niño saharaui. He estado cinco veces en España acogido por familias.

Tengo los dientes negros por beber agua mala que sólo beben los camellos y las cabras.

Ahora estoy muy bien porque trabajo aquí y tengo Fanta fría siempre que quiero.

Me acuerdo mucho de mis compañeros en los campamentos y pienso si tendrán agua y comida.

Pero estamos aquí para vivir y tenemos que vivir.

En el Sahara hace frío de noche y calor de día. Además no hay agua.

Pero yo soy de aquí. Esta es mi tierra y la defenderé siempre.

Yo soy saharaui. Aquí si dices «Sahara garbía» te meten en la cárcel o te matan.

Ahora el Frente Polisario está parado. Estan en Argelia pero las armas están escondidas muy cerca de aquí.

El día que tengamos que luchar cogeré las armas y lucharé.

En mis documentos pone Marruecos pero en mi alma no»

video marroc

No estem sols

Partit de Champions. Barça vs Inter de Milan. Bar al centre de Rabat.

Només queden quatre seients lliures i ens hi encabim. Compartim taula amb l´Amine. Entre jugades del Barça parlem. És ingenyer, bé, acabarà aquest any. Ens explica coses interessants sobre Marroc (problemes polítics amb Algèria, Frente Polisario, Al Jazeera…). A la segona part arriba un amic de l´Amine, el Yassin. També és enginyer. Al minut 43 sortim  al carrer. Entrem els cinc al cotxe del Yassin i ens convida a fumar un haxís de Chefchaouen. Parlem de tot i de res: Eïvissa, les festes, les dones, els viatges. Tornem a tractar el tema de la política i en Yassin ens diu que passa del polítics i que ell es preocupa de la seva vida. A més a més -diu- el poder l´ostenten gent que ni sospitem. «Coneixeu el club Bilderberg?» -ens pregunta-.

En Tomàs i jo ens emocionem. Rockefeller, Nacions Unides, Rotschild, Banc Mundial, Wall street, Obama, grip A, torres bessones. El Yassin i l´Amine estan informats. Pensen igual que jo. M´omple d´esperança trobar a dos marroquís informats i conscients de com funciona el món.

No estem sols.

A vegades ens tractaran de bojos i diran que creiem en teories conspiratòries irreals però, de tant en tant, trobarem a un germà amb qui compartir aquesta creença de que una elit vol acabar amb la nostra llibertat movent els fils des de darrera les cortines.

No estem sols.

Encara hi ha esperança.

Barça 2       Inter de Milan 0