Bon dia ens doni Déu Nostre Senyor

Després d’anys de denúncies als diaris, a la fi les autoritats s’han adonat que l’incivisme campa entre nosaltres com a cal sogre […]

El principal problema de l’incivisme és que, durant dècades, la ciutadania ha deixat que arreli en els costums. No és només el soroll, la brutícia, l’absoluta falta de respecte cap als altres […],  sinó que han esborrat del mapa tot senyal d’urbanitat en aquest període en què, amb la fi de  la dictadura, molts van confondre la gimnàstica de la llibertat amb la magnèsia de la falta d’educació, i així van criar els fills, que són els que ara campen pels carrers.

Diuen que ara l’Ajuntament vol impulsar el voluntariat cívic i unes normes de convivència. […] ¿Volen que els digui en què acabarà aquesta idea tan «creativa» del voluntariat cívic? Doncs en un parell d’anuncis amb molta càmera lenta, molta canalla rient i eslògans del tipus «Els obrers seran nens».

Recordo un article memorable de Joaquín Luna, fa anys, sobre les persones que no dónen les gràcies quan els cedeixes pas en una porta. Perquè fins les mínimes normes d’educació han desaparegut. ¿S’han fixat que la majoria de gent tampoc no saluda ni es presenta abans d’explicar què vol?

Tinc un amic que treballa tot el dia a casa i sovint li sona l’intèrfon. La majoria de vegades és la cartera que, cosa excepcional, saluda sense que li caiguin els anells: «Sóc la cartera. ¿Em pot obrir?». Però d’altres vegades és una veu que crida: «Ascensor!».

La primera vegada el meu amic es va pensar que la porta de l’ascensor s’havia quedat oberta a la seva planta, va córrer al replà per tancar-la i va veure que no era això. Que en realitat es tractava de l’home que revisa periòdicament l’ascensor i que havia optat per abreujar la salutació i l’explicació -«Bon dia, vinc a revisar l’ascensor. ¿Em pot obrir?»- amb aquest agressiu «Ascensor!»

De manera que el meu amic ha optat per, cada cop que sent aquest crit, prendre-s’ho com una demanda de definició, com en un d’aquest concursos de la tele, i respon: «¿Ascensor? Aparell elevador per traslladar persones d’uns pisos a uns altres».

La primera vegada, a l’altra banda de l’intèrfon, s’hi va fer el silenci. «¿Què?», va preguntar l’home del crit. «Ascensor, em diu vostè. I jo li dic: és un aparell elevador que trasllada persones d’uns pisos a uns altres». «No, no, que vinc a revisar l’ascensor!», va dir l’home. «Ah, molt bé», va contestar el meu amic.

I només al cap d’uns segons, quan va veure que la porta continuava tancada, l’altre es va dignar a dir: «Que si em pot obrir la porta, sisplau». A la qual cosa el meu amic va replicar: «Vol que li obri? De seguida». I va prémer el botonet.

QUIM MONZÓ, «Esplendor i glòria de la Internacional Papanates», Quaderns crema, Barcelona, 2010.

El tren

Se me acaba el tiempo

y hay que ceder el sitio.

Así es la cosa.

Es curioso ver

cómo la vida te desliza

limpiamente

hacia su lado más extremo

a un ritmo lento o rápido

según convenga

sin compasión, sin pasmos,

sin aspavientos: con

la elegancia de la experiencia

bien ensayada.

Y hay que caminar

hacia la hora perfecta

con la cabeza erguida

y el ritmo justo

que dá compás a los sueños.

Así es la cosa.

Así de simple.

Un día, no lejano,

habrá que comenzar

a hacer el equipaje

porque el viejo tren espera,

siempre espera.

 

PEPE RUBIANES, Poemas africanos, Ara llibres, Març 2010, Barcelona

De camí a Allahabad

 

 

 

 

 

 

Cómo nos venden la moto

[…] Muchos ciudadanos consideran que, confortablemente instalados en el sofá de su salón y viendo en la pequeña pantalla una sensacional cascada de acontecimientos a base de imágenes fuertes, violentas y espectaculares, pueden informarse seriamente. Es un error mayúsculo, por tres razones: primero, porque el informativo televisado, estructurado como una ficción, no está hecho para informar, sino para distraer. A continuación, porque la sucesión rápida de noticias breves y fragmentadas (unas veinte por cada telediario) produce un doble efecto negativo de sobreinformación y desinformación. Y, finalmente, porque querer informarse sin esfuerzo es una ilusión que tiene que ver con el mito publicitario más que con la movilización cívica. Informarse cansa y a este precio el ciudadano adquiere el derecho a participar inteligentemente en la vida democrática. […]

NOAM CHOMSKY, IGNACIO RAMONET, «Cómo nos venden la moto», Icária, Colección Más Madera, 25ª edición, 2008

Kumbh Mela

22 de Gener del 2007, Varanasi (Benarés)

Fa molts i molts anys va haver una lluita entre els déus i els dimonis per aconseguir l’elixir de la immortalitat.

Visnú es va apoderar d’ell i, en la fugida per amagar-lo lluny dels dimonis, van caure 4 gotes sobre la terra. La primera a Haridwar, la segona a Ujain, la tercera a Nasik i la última a Allahabad. En aquestes 4 ciutats santes es cel·lebra el Kumbh Mela, la concentració religiosa més gran del món que cada 3 anys canvia de seu.

El Kumbh Mela 2007  es cel·lebra  a Allahabad. El Ganges i el Yamuna es troben aquí, juntament amb el Saraswati, un riu subterrani que viu de la llegenda. La unió dels 3 rius, el triveni sangam, és un dels llocs més sagrats pels hindús. Durant aquests dies serà el punt de trobada de l’hinduisme i una gegantina massa humana vindrà a aquest indret del planeta.

A mí també se’m va  ficar al cap que havia d’anar a Allahabad. Desde Goa, la Bullet 350 i jo, haviem de remuntar més de mitja Índia per arribar-hi. Avui, per fi, entrem a Allahabad. El pont de ferro que travessa els rius, imprescindible per arribar a la ciutat, permet veure el mela en perspectiva. La imatge treu l’alè. Quilòmetres i quilòmetres de tendes. És un campament infinit, sense principi ni final.

El mela està ple d’ashrams propietat d’un baba, gurú o associació. Cada ashram té una o varies tendes. N’hi ha de grans i de petits, de luxosos i de simples. La gent dorm dins de les tendes i, durant tot el dia,  s´hi fan xerrades, meditació, conferències i yoga; però sobretot es fuma xaras sense parar en honor a Shiva.

Tot ashram, baba o  gurú té el seu foc sagrat (duni) al voltant del qual succeix tota la vida al mela. Al foc no s’hi pot llençar res. ¡Ay del turista despistat que hi tiri la colilla! Passarà una mala estona demanant disculpes o, fins i tot, serà convidat a marxar del cercle. També és una falta de respecte asseure’s amb les cames estirades cap el foc.  Els peus a la Índia són una part impura del cos i s’enten com una falta de respecte acostar-los a alguna persona o objecte sagrat.

La gent, sovint conecta amb un baba o un gurú amb qui s’enten especialment bé. Aquest l’inspira, li marca el camí espiritual a seguir. Jo no he trobat el meu gurú al mela, però tampoc el buscava. Crec en les persones, clar que sí, però no fa falta que sigui un gurú amb cabells de gurú, ulls  de gurú i roba de gurú el que ilumini una mica el meu camí vital. Pot ser qualsevol, en qualsevol moment.

A part d’ashrams, babas i tendes, al mela també hi trobem llocs per menjar, flors per fer ofrenes, paradetes per prendre chai (te indi), descampats amb mur i porta que serveixen de lavabo comunitari, autoritats que arriben en 4×4, i pel·legrins i pel·legrins i pel·legrins que van arribant de totes parts de la Índia per sumar-se al bany.

El Ganges i el Yamuna no paren de rebre visitants que se submergeixen dins les seves aigües. No se quantes persones  s´hi hauran banyat durant tots aquest dies, però garantides centenars de milers diàries.  Gent de totes les edats; des d’avis que arriben esgotats, fins a bebès a coll dels pares. Famílies senceres arriben a Allahabad per no perdre’s l’event. El Kumbh mela deu semblar un formiguer des de l’aire. Masses de gent amunt i avall, entrant i sortint de la ciutat.

Olors, pudors, col·lectiu, individu, pols, calor de dia, fred de nit, caminates, descans, misticisme, vanalitat, devoció, artifici, fe, incredulitat, riquesa, pobresa, igualtat, jerarquia, inspiració, desengany, diversitat, monotonia, organització, caos. Tota aquesta suma  heterogènia d’idees s’hi troba a Allahabad aquests dies. El mela no és ni blanc, ni negre, ni gris, ni verd, ni groc, ni blau. És tot l’arc de Sant Martí alhora. És A i B al mateix temps. Es X i Y. No arribaria a sintetitzar-lo sota algunes paraules. Sóc un turista no hindú i se m’escapen moltes coses. Mea Culpa.

Tenia una missió. Arribar a Allahabad per viure allò que tothom deia que era inexplicable. Després de 3 dies d’ingravidesa total, immers en aquest univers, torno a engegar la moto i atravesso per segona vegada el pont de ferro. Alimentaré la llegenda del Kumbh Mela. No n’hi ha per menys. Propera parada: Varanasi. Demanant permís per aterrar.

Qué pena, Aminatou Haidar!

Que pena, Aminatou Haidar, que no escribas regularmente en un blog. Si tuvieras un blog seguramente blogueros de todo el mundo hubieran puesto el grito en el cielo y ahora millones de blogs clamarían por tu libertad y el derecho de tu pueblo a ser pueblo.

Que pena, Aminatou Haidar, que no tengas una cuenta en Facebook. Si tuvieras una cuenta en Facebook, millones de personas de todo el mundo te hubieran ofrecido su amistad, y seguramente ahora clamarían por tu libertad y por el derecho de tu pueblo a ser pueblo.

Qué pena, Aminatou Haidar, que no tengas cuenta en Twitter. Si tuvieras una cuenta en Twitter, tendrías seguidores que ahora piarían por tu libertad y el derecho de tu pueblo a ser pueblo.

Que pena, Aminatou Haidar, que no seas cubana. Si fueras cubana ahora «los grandes» de la comunicación del reino de España estarían explicando a sus clientes quien eres, cual es tu lucha y contra quien luchas. También explicarían minuciosamente las tropelías que comete el sátrapa de Mohamed VI, que no son más que las que llegó a cometer su padre Mohamed V, pero sólo por cuestiones de edad.

Qué pena, Aminatou Haidar, que los conquistadores que un día dijeron que los saharauis eran españoles, hayan traicionado y abandonado a su suerte a tu pueblo. Oportunistas cobardes y traidores que dirigen el reino dónde vivo con la boca llena de palabras vacías.

Pero que alegría, Aminatou Haidar, porque la razón y el coraje te amparan, y tu lucha no tendrá fín mientras tu pueblo no sea reconocido con el derecho a ser pueblo y sus pobladores sean libres.

Aquest és un text de José Manuel de Pablos.

El seu blog és:

http://elblogdepicapiedra.ketari.com/post/2009/11/15/que-pena-minetu-haidar

Una realitat complexa

10 de Gener del 2008, Phnom Penh

Entendre Cambotja no és feina fàcil. Ha tingut un segle XX molt mogut.

Primer sota el domini francès, a partir del 50 gobernats pel rei Sihanouk  i, amb la caiguda del rei als 70, comença la guerra entre americans i vietnamites i apareix la guerrilla coneguda com «Khmer Rouge», qui prendrà el poder el 1975.

Pol Pot era el cap dels «Khmer Rouge». Primer ministre el 1976, va plantejar una «utopia agrària» que va convertirse en una massacre indiscriminada de cambotjans. Aquesta guerra interna va destrossar la societat des dels seus fonaments. Tothom podia ser considerat enemic al règim. Ningú entenia realment què passava ni què es pretenia.

El major extermini es va fer als voltants de la capital -Phnom Penh- en els anomenats killing fields, punt on es descarregaven els detinguts arribats amb camions. Allí se’ls matava a cops de martell al crani, amb destrals o amb ganivets. Només alguns morien a tret de bala perquè resultava més car.

Avui es poden visitar els killing fields. Hi ha una pila de cranis dins d’una estructura monumental per recordar el genocidi. La gent del país no va saber que això succeïa fins anys més tard. Els «Khmer Rouge» posaven música per ensordir els crits.

Pol Pot va acabar amb la digntitat cambotjana. El procés de recuperació no és ni fàcil ni ràpid. Les cicatrius de l’ànima costen de curar.

A partir de l’any 1992 van començar a arribar extrangers del món occidental, ONG’s, Nacions Unides.

Semblava que Cambotja s’obria el camí cap a la recuperació econòmica i social però, avui, any 2008, segueix sent un dels països més pobres del món.

Aquells extrangers van arribar carregats de dòlars.

Les famílies locals només han vist land cruisers -amb les lletres UN pintades a les portes- entrant i sortint d’ambaixades, i hummers davant dels night clubs de moda.

El poble segueix tenint el mateix que abans. És a dir, poca cosa.

I pitjor, segueix sense entendre per què tanta sang vessada.

Però ha après la lliçó: preguntar és perillós.

I Cambotja guarda silenci.

veritat o mentida?

El govern americà estudia la possibilitat d’enviar presos a l’espai exterior en cel·les unipersonals.

Reclusos en órbita és la filial espanyola de la companyia israelita que fabrica les cel·les orbitals, i que ara les distribueix sota el lema: «Que no respirin el nostre aire».

Alguns països de la Unió Europea es plantegen apostar per la mesura en un futur.

El ministre de l’interior espanyol va opinar que «a mí me parece muy bien  y, además, abre nuevas fronteras en el campo de la dispersión de reclusos».

Quin és l’article que més t’ha agradat?

Amics i amigues lectors de MEDUSEANDO,

se us demana un favor:

De tot el que heu llegit per aquestes pàgines,

si haguessiu d’escollir un article,

QUIN SERIA?

Cliqueu a comentaris i deixeu el títol de l’article.

Ei, per cert, MERCI!

Mother Ganga

24 de Gener del 2007, Varanasi (des de les escales d’un ghat, a 1 metre de l’aigua)

Abans d’arribar a aquest país, dins del meu cap, Varanasi amb el Ganges eren «el lloc», eren «Índia».

Ara ja fa unes setmanes que passejo pels seus carrers estrets i pels seus ghats.

Vaques, búfals, gossos, cabres, rates, micos i gent, molta gent.

Vas jugant a la xarranca per no trepitjar tifes de vaca o basses de colors indefinibles.

Temples, leprosos, rickchaws, ascetes hindús, venedors ambulants, paradetes de te, restaurants, guest houses.

És una ciutat apassionant, una mescla de misticisme i vulgaritat.

El Ganges és el centre de la vida de la ciutat.

Els indis vénen a rentar-se, a rentar roba, a rentar vaques i búfals, a fer ofrenes, a meditar, a xerrar, a prendre te, a pescar, a morir.

Pelegrins de tota la Índia, turistes de tot el món; tothom està aquí.

Avui és el dia de Saraswati, símbol de l’ensenyament.

Estudiants i professors veneren a la deesa decorant estàtues amb flors i teles.

Al final del recorregut la llancen a les aigües de mother ganga.

Milers de saraswatis segueixen avui, sota els meus peus, el lent camí cap al mar.

Per la superfície de l’aigua baixen flors molt lentament.

El Ganges és silenciós a Varanasi, arriba cansat des de les muntanyes.

Aquesta nit de boira espesa, escrivint en solitari al seu costat, m’assalta una pregunta:

Quants ulls han disfrutat d’aquesta vista abans de tancar-se per sempre?

En aquestes aigües sagrades corre l’essència de la Índia.

Però jo no puc capturar-la.

«Tot flueix», com deia un filòsof grec.

Com en el Ganges, que no s’atura mai.