24 de Gener del 2008, Kho Chang, Tailàndia
Un matí silenciós a la platja oest de Kho Chang.
Avui no canten els ocells ni dormen els gossos a la platja.
La calma després d’una borratxera nadalenca.
La gent comença a despertar-se i a sortir dels seus bungalows de fusta.
Caminen per la sorra, es banyen al mar.
El Martin ha sortit a la veranda del seu bungalow i observa aquests primers moviments matinals des de la seva cadira de rodes.
La Rosa, després de preparar cafè, s’asseu al seu costat.
Un matí més en aquest paradís de selva i mar.
Uns banyistes tornen enfangats dient que l’aigua se n’ha anat; s’estaven banyant i l’aigua ha reculat.
De sobte, un so greu d’aigua, «un so brut, lleig» -va pensar el Martin.
L’aigua tornava; però tornava més aigua del compte.
En qüestió de moments ja no es reconeixia el paissatge de cada dia. Tot estava cobert per l’aigua.
Només els arbres i el bungalows, aixecats 2 metres del terra, sobresortien del mar.
L’aigua ja acariciava el bungalow del Martin i la Rosa per la part de sota.
Es miren.
La Rosa no sap nadar.
Els dos saben que si l’aigua segueix pujant de nivell, esperaran la mort asseguts.
«Si ha de ser ara, que sigui; estem en un lloc bonic, l’un amb l’altre» -pensa el Martin.
La Rosa enten els pensaments del seu marit i, mirant-lo, somriu.
L’aigua recula.
Al seu camí, però, tota mena de materials escampats.
És una aigua negra, plena de plàstics, fustes, branques, fulles i escombreries.
El so també disminueix i tot torna a una aparent normalitat.
La gent surt a parlar del succeït.
Hi ha banys inundats i desordre general, però tothom està bé.
Seria per la tarda d’aquell 26 de desembre quan arribarien les notícies de la tragèdia.
Un maremot amb epicentre davant de Banda Aceh (Sumatra) va acabar amb milers i milers de vides humanes, destrossant tot el que trobava al seu pas.
La gran ona va esclatar a l’illa veïna de Kho Chang, frenant el seu impuls, dividint la seva força.
La situació geogràfica de Kho Chang va ser afortunada aquell dia.
La pujada del nivell del mar no va ser res comparat amb el tsunami principal.
Han passat 3 anys des de la desgràcia. El Martin i la Rosa segueixen venint a Kho Chang cada any a passar-hi 4 o 5 mesos.
Avui, mirant el mar des de la seva veranda, es fa difícil d’oblidar el poder de la natura.
El mar és ara un vidre blau brillant, però en qüestió de segons podria ser una muntanya negra voraç.
Un, però, se sent tranquil. No es pot lluitar contra els designis de pacha mama.
A més a més, avui canten els ocells.
Meduseando's Blog 