Que els rajos de sol entrin dolçament per la finestra i els ocells entonin una melodia rollo sunrise dub,
i que els esquirols la ballin de puntetes damunt la gespa i el millor forner francès passi amb vespa,
i que em somriguis i em diguis «bon dia» i jo «hola, què tal?» i que fem l’animal i que el món tan se val,
i que l’univers sencer es pari just en el moment en el que apretem pause ||
Recordo llançar-me per una serp d’asfalt fins al mar. Única porta d’entrada.
Carrers estrets i empedrats que pujaven, baixaven i es recargolaven.
Coneixíem les regles del joc. La paraula clau seria «I love Maria Del MAr».
La copa de vi ens va durar 72 hores. No es volia buidar per molt que ho intentàvem de bar en bar.
De les cases blanques cap als penyasegats sense fi, passant per una bahía tranquila amb ous als terrats.
Escenari privilegiat, digne d’amanir-se amb sal maldon de cuina secreta holandesa.
Les glàndules segregadores de serotonina treballaven de valent. Es diría que feien una d’aquelles vagues japoneses.
Recordo una cala, gent alegre i brases fumejant vora el mar. Delícies al gust d’hervívors, carnívors i omnívors de gamma àmplia.
Festa giratòria al ritme de la pluja entre desconeguts de tota la vida, amics sense preàmbuls.
Antonia Font diu que «sa rotació gairebé no se nota» però es nota de collons.
Com un quadat blanc sobre un fons blanc, o com vidre sobre vidre.
Meduseando's Blog 