Mai havia viscut la pobresa de tan a prop.
En aquest viatge per Àfrica mengem al carrer. Allà on mengen els locals. Dones amb quatre olles i – a vegades- taula comunitària i banc per asseure´s.
Sempre tens una dotzena d´ulls famèlics que t´observen a un metre de distancia. Són nens amb llaunes buides per omplir amb les restes de menjar que queden als plats.
Al aixecar-te el plat desapareix a l´instant. Els nens escuren les espines del peix o xarrupen les últimes gotes de salsa.
Aquí no es tira res. Tot el que sigui menjar es menja.
L´altre dia se´m van caure uns biscottes a terra i es van omplir de sorra. Va arribar un home de mitjana edat, els va agafar, els va espolsar i se´ls va menjar.
Aquí a Mali (4rt país més pobre del món) costa trobar menjar fins i tot tenint diners. És habitual entrar en un restaurant i que s´ hagi acabat l´arròs.
Quan troves alguna cosa per omplir-te la panxa ho disfrutes com si fós l´últim àpat.
Penso en Europa i en les tones d´aliment que es tiren a diari.
No podré oblidar els ulls d´aquests nens que es barallen per les sobres.
Meduseando's Blog 