De camí a Allahabad

 

 

 

 

 

 

Kumbh Mela

22 de Gener del 2007, Varanasi (Benarés)

Fa molts i molts anys va haver una lluita entre els déus i els dimonis per aconseguir l’elixir de la immortalitat.

Visnú es va apoderar d’ell i, en la fugida per amagar-lo lluny dels dimonis, van caure 4 gotes sobre la terra. La primera a Haridwar, la segona a Ujain, la tercera a Nasik i la última a Allahabad. En aquestes 4 ciutats santes es cel·lebra el Kumbh Mela, la concentració religiosa més gran del món que cada 3 anys canvia de seu.

El Kumbh Mela 2007  es cel·lebra  a Allahabad. El Ganges i el Yamuna es troben aquí, juntament amb el Saraswati, un riu subterrani que viu de la llegenda. La unió dels 3 rius, el triveni sangam, és un dels llocs més sagrats pels hindús. Durant aquests dies serà el punt de trobada de l’hinduisme i una gegantina massa humana vindrà a aquest indret del planeta.

A mí també se’m va  ficar al cap que havia d’anar a Allahabad. Desde Goa, la Bullet 350 i jo, haviem de remuntar més de mitja Índia per arribar-hi. Avui, per fi, entrem a Allahabad. El pont de ferro que travessa els rius, imprescindible per arribar a la ciutat, permet veure el mela en perspectiva. La imatge treu l’alè. Quilòmetres i quilòmetres de tendes. És un campament infinit, sense principi ni final.

El mela està ple d’ashrams propietat d’un baba, gurú o associació. Cada ashram té una o varies tendes. N’hi ha de grans i de petits, de luxosos i de simples. La gent dorm dins de les tendes i, durant tot el dia,  s´hi fan xerrades, meditació, conferències i yoga; però sobretot es fuma xaras sense parar en honor a Shiva.

Tot ashram, baba o  gurú té el seu foc sagrat (duni) al voltant del qual succeix tota la vida al mela. Al foc no s’hi pot llençar res. ¡Ay del turista despistat que hi tiri la colilla! Passarà una mala estona demanant disculpes o, fins i tot, serà convidat a marxar del cercle. També és una falta de respecte asseure’s amb les cames estirades cap el foc.  Els peus a la Índia són una part impura del cos i s’enten com una falta de respecte acostar-los a alguna persona o objecte sagrat.

La gent, sovint conecta amb un baba o un gurú amb qui s’enten especialment bé. Aquest l’inspira, li marca el camí espiritual a seguir. Jo no he trobat el meu gurú al mela, però tampoc el buscava. Crec en les persones, clar que sí, però no fa falta que sigui un gurú amb cabells de gurú, ulls  de gurú i roba de gurú el que ilumini una mica el meu camí vital. Pot ser qualsevol, en qualsevol moment.

A part d’ashrams, babas i tendes, al mela també hi trobem llocs per menjar, flors per fer ofrenes, paradetes per prendre chai (te indi), descampats amb mur i porta que serveixen de lavabo comunitari, autoritats que arriben en 4×4, i pel·legrins i pel·legrins i pel·legrins que van arribant de totes parts de la Índia per sumar-se al bany.

El Ganges i el Yamuna no paren de rebre visitants que se submergeixen dins les seves aigües. No se quantes persones  s´hi hauran banyat durant tots aquest dies, però garantides centenars de milers diàries.  Gent de totes les edats; des d’avis que arriben esgotats, fins a bebès a coll dels pares. Famílies senceres arriben a Allahabad per no perdre’s l’event. El Kumbh mela deu semblar un formiguer des de l’aire. Masses de gent amunt i avall, entrant i sortint de la ciutat.

Olors, pudors, col·lectiu, individu, pols, calor de dia, fred de nit, caminates, descans, misticisme, vanalitat, devoció, artifici, fe, incredulitat, riquesa, pobresa, igualtat, jerarquia, inspiració, desengany, diversitat, monotonia, organització, caos. Tota aquesta suma  heterogènia d’idees s’hi troba a Allahabad aquests dies. El mela no és ni blanc, ni negre, ni gris, ni verd, ni groc, ni blau. És tot l’arc de Sant Martí alhora. És A i B al mateix temps. Es X i Y. No arribaria a sintetitzar-lo sota algunes paraules. Sóc un turista no hindú i se m’escapen moltes coses. Mea Culpa.

Tenia una missió. Arribar a Allahabad per viure allò que tothom deia que era inexplicable. Després de 3 dies d’ingravidesa total, immers en aquest univers, torno a engegar la moto i atravesso per segona vegada el pont de ferro. Alimentaré la llegenda del Kumbh Mela. No n’hi ha per menys. Propera parada: Varanasi. Demanant permís per aterrar.

Una realitat complexa

10 de Gener del 2008, Phnom Penh

Entendre Cambotja no és feina fàcil. Ha tingut un segle XX molt mogut.

Primer sota el domini francès, a partir del 50 gobernats pel rei Sihanouk  i, amb la caiguda del rei als 70, comença la guerra entre americans i vietnamites i apareix la guerrilla coneguda com «Khmer Rouge», qui prendrà el poder el 1975.

Pol Pot era el cap dels «Khmer Rouge». Primer ministre el 1976, va plantejar una «utopia agrària» que va convertirse en una massacre indiscriminada de cambotjans. Aquesta guerra interna va destrossar la societat des dels seus fonaments. Tothom podia ser considerat enemic al règim. Ningú entenia realment què passava ni què es pretenia.

El major extermini es va fer als voltants de la capital -Phnom Penh- en els anomenats killing fields, punt on es descarregaven els detinguts arribats amb camions. Allí se’ls matava a cops de martell al crani, amb destrals o amb ganivets. Només alguns morien a tret de bala perquè resultava més car.

Avui es poden visitar els killing fields. Hi ha una pila de cranis dins d’una estructura monumental per recordar el genocidi. La gent del país no va saber que això succeïa fins anys més tard. Els «Khmer Rouge» posaven música per ensordir els crits.

Pol Pot va acabar amb la digntitat cambotjana. El procés de recuperació no és ni fàcil ni ràpid. Les cicatrius de l’ànima costen de curar.

A partir de l’any 1992 van començar a arribar extrangers del món occidental, ONG’s, Nacions Unides.

Semblava que Cambotja s’obria el camí cap a la recuperació econòmica i social però, avui, any 2008, segueix sent un dels països més pobres del món.

Aquells extrangers van arribar carregats de dòlars.

Les famílies locals només han vist land cruisers -amb les lletres UN pintades a les portes- entrant i sortint d’ambaixades, i hummers davant dels night clubs de moda.

El poble segueix tenint el mateix que abans. És a dir, poca cosa.

I pitjor, segueix sense entendre per què tanta sang vessada.

Però ha après la lliçó: preguntar és perillós.

I Cambotja guarda silenci.

Mother Ganga

24 de Gener del 2007, Varanasi (des de les escales d’un ghat, a 1 metre de l’aigua)

Abans d’arribar a aquest país, dins del meu cap, Varanasi amb el Ganges eren «el lloc», eren «Índia».

Ara ja fa unes setmanes que passejo pels seus carrers estrets i pels seus ghats.

Vaques, búfals, gossos, cabres, rates, micos i gent, molta gent.

Vas jugant a la xarranca per no trepitjar tifes de vaca o basses de colors indefinibles.

Temples, leprosos, rickchaws, ascetes hindús, venedors ambulants, paradetes de te, restaurants, guest houses.

És una ciutat apassionant, una mescla de misticisme i vulgaritat.

El Ganges és el centre de la vida de la ciutat.

Els indis vénen a rentar-se, a rentar roba, a rentar vaques i búfals, a fer ofrenes, a meditar, a xerrar, a prendre te, a pescar, a morir.

Pelegrins de tota la Índia, turistes de tot el món; tothom està aquí.

Avui és el dia de Saraswati, símbol de l’ensenyament.

Estudiants i professors veneren a la deesa decorant estàtues amb flors i teles.

Al final del recorregut la llancen a les aigües de mother ganga.

Milers de saraswatis segueixen avui, sota els meus peus, el lent camí cap al mar.

Per la superfície de l’aigua baixen flors molt lentament.

El Ganges és silenciós a Varanasi, arriba cansat des de les muntanyes.

Aquesta nit de boira espesa, escrivint en solitari al seu costat, m’assalta una pregunta:

Quants ulls han disfrutat d’aquesta vista abans de tancar-se per sempre?

En aquestes aigües sagrades corre l’essència de la Índia.

Però jo no puc capturar-la.

«Tot flueix», com deia un filòsof grec.

Com en el Ganges, que no s’atura mai.

Tsunami 26/12/04

24 de Gener del 2008, Kho Chang, Tailàndia

Un matí silenciós a la platja oest de Kho Chang.

Avui no canten els ocells ni dormen els gossos a la platja.

La calma després d’una borratxera nadalenca.

La gent comença a despertar-se i a sortir dels seus bungalows de fusta.

Caminen per la sorra, es banyen al mar.

El Martin ha sortit a la veranda del seu bungalow i observa aquests primers moviments matinals des de la seva cadira de rodes.

La Rosa, després de preparar cafè, s’asseu al seu costat.

Un matí més en aquest paradís de selva i mar.

Uns banyistes tornen enfangats dient que l’aigua se n’ha anat; s’estaven banyant i l’aigua ha reculat.

De sobte, un so greu d’aigua, «un so brut, lleig» -va pensar el Martin.

L’aigua tornava; però tornava més aigua del compte.

En qüestió de moments ja no es reconeixia el paissatge de cada dia. Tot estava cobert per l’aigua.

Només els arbres i el bungalows, aixecats 2 metres del terra, sobresortien del mar.

L’aigua ja acariciava el bungalow del Martin i la Rosa per la part de sota.

Es miren.

La Rosa no sap nadar.

Els dos saben que si l’aigua segueix pujant de nivell, esperaran la mort asseguts.

«Si ha de ser ara, que sigui; estem en un lloc bonic, l’un amb l’altre» -pensa el Martin.

La Rosa enten els pensaments del seu marit i, mirant-lo, somriu.

L’aigua recula.

Al seu camí, però, tota mena de materials escampats.

És una aigua negra, plena de plàstics, fustes, branques, fulles i escombreries.

El so també disminueix i tot torna a una aparent normalitat.

La gent surt a parlar del succeït.

Hi ha banys inundats i desordre general, però tothom està bé.

Seria per la tarda d’aquell 26 de desembre quan arribarien les notícies de la tragèdia.

Un maremot amb epicentre davant de Banda Aceh (Sumatra) va acabar amb milers i milers de vides humanes, destrossant tot el que trobava al seu pas.

La gran ona va esclatar a l’illa veïna de Kho Chang, frenant el seu impuls, dividint la seva força.

La situació geogràfica de Kho Chang va ser afortunada aquell dia.

La pujada del nivell del mar no va ser res comparat amb el tsunami principal.

Han passat 3 anys des de la desgràcia. El Martin i la Rosa segueixen venint a Kho Chang cada any a passar-hi 4 o 5 mesos.

Avui, mirant el mar des de la seva veranda, es fa difícil d’oblidar el poder de la natura.

El mar és ara un vidre blau brillant, però en qüestió de segons podria ser una muntanya negra voraç.

Un, però, se sent tranquil. No es pot lluitar contra els designis de pacha mama.

A més a més, avui canten els ocells.